Book Tickets
La Plaça Reial és un dels racons més visitats de Barcelona. Gairebé a totes hores podem trobar moviment. Plena de restaurants amb diverses popostes gastronòmiques i locals on la música moderna està present. Però va haver-hi un temps on en aquest espai es va poder gaudir d’òpera, uns quants anys a mitjans del segle XIX.
L’Antic Convent de Santa Madrona
Fins al 1847 no podem imaginar la Plaça Reial amb la seva forma actual, és a dir, sent un espai obert. Durant molt de temps enrere, en aquest lloc es trobava el Convent de Santa Madrona, també conegut com el Convent dels Caputxins. Si retrocedim en el temps fins a l’origen de la seva construcció, arribem al 1723. Durant més de 100 anys va estar dempeus, però no sempre com a lloc religiós.
¿Plaça sí, plaça no?
El 1836 aquest convent es desamortitza i passa a mans de la ciutat de Barcelona. L?ajuntament en aquell moment es planteja què fer amb la nova propietat i es debat entre l?opció de reconstruir l?espai en una nova plaça o crear un equipament públic per a l?oci dels barcelonins. Fins que es decideixen entre les propostes, condicionen una part del convent per crear un Teatre anomenat Teatre Animat o Teatre dels Caputxins.
Un concurs desert
Per fi, el 1841 es convoca un concurs per construir un nou teatre per a la ni més ni menys de 4.000 persones. S’hi presenten dues candidatures encapçalades per Francesc Daniel Molina i per Josep Oriol Mestres. Gràcies als arxius i la premsa de l’època podem saber-ne alguns detalls com el lema del projecte presentat per Josep Oriol Mestre, “El geni crea, el gust escull”. Segons sembla cap de les dues propostes va arribar a convèncer el jurat i el concurs va quedar desert.
Un arranjament per començar
Novament, el debat entre plaça sí o plaça no queda parat fins a una nova decisió, però mentrestant l’ajuntament lloga l’edifici a una societat privada. El tracte amb aquesta societat era poder explotar durant 3 anys com a teatre una zona de l’antic convent. Per fer-ho, es va habilitar part de l’església existent i es va aconseguir crear un teatre a la italiana, amb forma de ferradura i amb capacitat per a 1.000 persones. El teatre adaptat comptava amb platea, 3 pisos amb llotges i un 4t pis amb grades.
S’obre el teló
Amb aquest panorama, el 16 d’abril del 1843 s’inaugura el Teatre Nou de la Rambla amb una obra de teatre parlada. Fins al?1 de juny del mateix any no arriba la música a la sala. I arriba amb una estrena a la ciutat, l’òpera Pia de Tolomei de Donizetti. En aquest moment comença una interessant temporada d’òpera que competirà amb altres espais de la ciutat.
Es posen en escena moltes obres de Gaetano Donizetti com ara Lucia di Lammermoor, Belisario, Roberto Devereux. Fins i tot s’estrenen altres òperes del compositor com La Figlia di reggimento. Un any més tard, el 1845, arriba a Barcelona per primer cop l’òpera Ernani de Giuseppe Verdi. No ens podem oblidar d’un altre esdeveniment importantíssim que es va produir al Teatre Nou, dos concerts que va fer el famós compositor i pianista Franz Liszt a la seva visita a Barcelona. El 14 i el 15 d’abril del mateix any es va poder escoltar el músic virtuós de tocar obres seves i arranjaments propis de les òperes més famoses.
Creuats i Caputxins
A la Rambla, tan sols uns metres per sota, hi havia un dels teatres més importants i antic de la ciutat, El Teatre de la Santa Creu. El nom el va rebre de la vinculació amb l’antic Hospital de la Santa Creu. Segons un privilegi real de Felip V, comptaven amb l’exclusivitat de les estrenes a la ciutat amb l’objectiu de recaptar fons per a l’Hospital. A mitjans del segle XIX, amb la creació de nous teatres on es posava en escena òpera, els empresaris del Teatre de la Santa Creu decideixen canviar el nom i el bategen com a Teatre Principal. Tota una estratègia de màrqueting per diferenciar-se de la resta i marcar posició entre els moderns i “nous” teatres.
Durant la vida operística del Teatre Nou, el Teatre Principal seguia amb la temporada d’òpera i es va produir un moment cultural molt intens a la ciutat. De fet, els aficionats de cada teatre mantenien disputes per la qualitat de les estrenes. El públic afí a cada teatre va rebre un nom adequat al seu lloc, neix en aquell moment la picabaralla entre “Els Creuats” i “Els Caputxins”.
Va arribar el Liceu, i va arribar la Plaça Reial
Després d´uns anys d´activitat musical, i amb l´inici de la construcció del Gran Teatre del Liceu (també a la Rambla), l´opció de construir una gran plaça recobra força. El 10 de juny del 1847 comença l’enderrocament del Teatre Nou i de tota la resta de l’antic convent i la Plaça Reial comença a veure la llum més semblant a com la coneixem ara.
