Si el Barça hagués tingut Spotify des del principi

El 29 de novembre del 1899 el Barça es va fundar com a club de futbol. Fent un exercici d’imaginació, si en aquella època ja hagués existit Spotify, quina música sonaria com la més nova d’aquell any? Quina música podrien haver escoltat els aficionats del moment?

La playlist del Fútbol Club Barcelona

Jugant a aquest exercici d’història ficció hem preparat una Playlist real amb les músiques que es van escriure o estrenar aquest mateix any. A més, en aquesta publicació volem explicar alguns detalls d´aquestes obres de la música clàssica i aprofitarem per fer un viatge per l´Europa de finals del segle XIX a través de les composicions de l´any en què va néixer el Futbol Club Barcelona.

Pablo Sarasate i la seva obra Introducción y Tarantella

Entre les aficions conegudes del violinista i compositor Pablo Sarasate (Pamplona 1844 – Biarritz 1908) hi havia un altre joc una mica més sedentari que el futbol, ​​el mus. Durant les estades a l’hotel La Perla de Pamplona era molt assidu a aquest joc de cartes. Aquell mateix any 1899, el gran virtuós del violí, escriu l’obra Introducció i Tarantella. Una partitura per a violí sol i orquestra que posteriorment també s’adaptaria per a violí i piano. És una obra molt complexa a nivell tècnic. De fet, el mateix Sarasate va fer el 1904 un enregistrament en gramòfon que ens dóna una pista de la velocitat pensada per l’autor. Als 60 anys era capaç de portar un tempo realment vertiginós. A banda de la velocitat, l’obra inclou altres recursos tècnics que la fan endimoniada: pizzicats, dobles cordes, harmònics, arpegis. Vaja, tot el que el mateix Sarasate com a violinista era capaç de tocar, ho acabava plasmant a les seves obres.

Isaac Albéniz, compositor i pianista

Uns quilòmetres més al nord, a París, es va estrenar la versió per a piano de la peça Catalunya pertanyent a la Suite Espanyola Op. 47 d’Isaac Albéniz (Camprodón 1860 – Cambo-les-Bains 1909). El compositor de Camprodon va començar a escriure aquest conjunt de peces uns anys abans, el 1886 i un any més tard les va agrupar en honor de la Reina Regent d’Espanya, Maria Cristina de Habsburg. De la mateixa peça hi ha versió per a orquestra i també una transcripció per a guitarra realitzada per Miquel Llobet que ha esdevingut una versió de referència per als guitarristes posteriors.

Maurice Ravel, Pavana per a una infanta difunta

Aquell mateix any en què el Barça començava el seu camí per la història del futbol, ​​al Conservatori de París un jove estudiant anomenat Maurice Ravel (Ciboure 1875 – París 1937) estava atrafegat en altres assumptes. En aquest moment estava centrat a escriure la seva ara famosa i molt interpretada Pavana per a una infanta difunta. Anys més tard, el 1910, Ravel publica la versió orquestral d’aquesta obra que en origen era per a piano només. A la nostra Playlist hem volgut afegir les dues versions, era com triar entre el pare i la mare. La partitura original estava pensada per a piano, però no podem deixar de banda la gran qualitat d’orquestrador que tenia Ravel. Sabia perfectament com donar color a través de la pròpia paleta de sons, el timbre dels instruments. A l’hora d’escollir versió per a la nostra Playlist, hem volgut jugar amb una anècdota que sembla que li va passar a Ravel després d’una interpretació de la Pavana a què va poder assistir. El pianista va tocar l’obra amb un tempo tan lent que el compositor va exclamar que la peça es deia “Pavana per a una infanta difunta” i no “Pavana difunta per a una infanta”. Tot un repte, interpretar l’obra amb un tempo lent, però no gaire. Hem cercat la interpretació de la Pavana més ràpida i la més lenta que hem trobat. Jutgeu vosaltres mateixos!

El enigma de Edward Elgar

1899 és també l’any en què li va arribar la fama a un compositor britànic fins aleshores poc conegut, Edward Elgar (Broadheath 1857 – Worcester 1934). Just va adquirir la popularitat després d’estrenar les Variacions Enigma. En realitat, el nom oficial de l’obra és Variacions sobre un tema original per a orquestra Op. 36 “Enigma”. Elgar va fer ja a la seva època tota una estratègia de màrqueting incorporant un enigma en cadascuna de les seves variacions. Segons el compositor, va dedicar l’obra a “els meus amics retratats”. Sembla que la idea d’escriure aquestes variacions va sorgir d’una manera casual i improvisada mentre imitava amb el piano com sonaria un tema si escriguessin diferents col·legues. Fent com nosaltres una mica d’història ficció. D’aquest joc al piano en va sorgir tota l’obra. Elgar va orquestrar les 14 variacions i es va produir l’estrena el juny del 1899 a Londres. Un dels secrets del seu èxit és que el compositor no va revelar mai qui feia referència cada variació. Sens dubte, al llarg de tots aquests anys hi ha hagut nombroses conjectures i suposicions. La millor manera d’intentar encertar és escoltar cada variació i tenir en compte les pistes que sí que ens va deixar Elgar. Una ens revela que l’única persona que podria endevinar la solució era Dora Penny, amiga de l’autor que va inspirar la variació número 10.

Nocturnes de Claude Debussy

Però si realment volem viatjar a través de la música a un univers poètic, hem d’esmentar en aquest recopilatori el deliciós tríptic per a orquestra i cor femení titulat Nocturnes de Claude Debussy (Saint-Germain-en-Laye 1862 – París 1918). El mateix compositor detalla en una nota de la partitura el sentit que va voler donar a la paraula Nocturn en aquesta obra. “… ha d’interpretar-se en un sentit decoratiu”. Explicava que amb el títol feia referència a totes les diverses impressions i als efectes especials de llum que suggereix el terme. L’obra està dividida en tres parts: Nuages ​​(nuves), Fêtes (festes) i Sirenes.

Descobreix la Playlist del Fútbol Club Barcelona al complert

La Playlist no s’acaba aquí, a part de les obres que hem descrit, aquell mateix any es van escoltar per primer cop a la història, la Simfonia núm. 1 de Jean Sibelius, el ragtime per a piano Maple Leaf Rag de Scott Joplin o la marxa militar americana Hands Across the Seadel compositor John Philip Sousa. 

I ja que hem creuat el toll, arribarem fins a Boston per esmentar un esdeveniment molt important per a la història de la música. El 1899, Beach estava finalitzant els últims retocs del seu Concert per a piano i orquestra a do#m Op. 45. Un any més tard, l’Orquestra Simfònica de Boston va estrenar la partitura sota la direcció de Wilhelm Gericke i amb la pròpia compositora al piano . Sí, Beach era Amy Beach i la fita d’aquesta obra va ser el primer concert per a piano escrit per una compositora nord-americana.

Aquí us deixem amb la Playlist “Si el Barça hagués tingut Spotify des del principi…”