Book Tickets
Hi ha ciutats que es converteixen en partitures vives, escenaris emocionals on els artistes troben una veu pròpia. Això és precisament el que explora la periodista i escriptora Maricel Chavarría a Rosalía, por ahí por Barcelona, un llibre que transcendeix el retrat biogràfic convencional per convertir-se en un mapa sentimental i sonor de la Barcelona contemporània.
Quan una artista aconsegueix transformar-se en fenomen global, sovint apareix la temptació d’explicar-ne l’èxit com una irrupció espontània. Però el llibre Rosalía, por ahí por Barcelona, de la periodista cultural Maricel Chavarría, va justament en la direcció contrària: mostrar que darrere l’univers de Rosalía hi ha una ciutat, una xarxa de formació artística i una escena musical híbrida que van modelar la seva personalitat creativa.
Chavarría ressegueix els espais, els mestres, els ambients i les influències que van acompanyar Rosalía durant els anys de formació personal i artística a la capital catalana. La mateixa artista ho resumeix amb una frase citada al llibre: “El descaro lo aprendí… por ahí por Barcelona”.
Barcelona com a paisatge musical
El llibre converteix la ciutat de Barcelona en un personatge més, l’autora recorre barris, escoles, carrers i espais culturals vinculats a la formació artística de Rosalía, mostrant una ciutat allunyada dels tòpics turístics. Aquí apareix la Barcelona mestissa, creativa i contradictòria que va alimentar la sensibilitat de l’artista, formada tant en el rigor acadèmic com en l’experimentació estètica.
Des de l’escola de dansa de Sant Esteve Sesrovires fins al Festival Sónar, passant pel Bar Pastís o el Palau Sant Jordi, Chavarría dibuixa una ciutat mestissa on conviuen el flamenc, la rumba, el jazz, el rock, la música laietana, el pop i l’experimentació sonora. Aquesta barreja cultural apareix com una de les claus per entendre la capacitat de Rosalía d’habitar diferents llenguatges musicals sense perdre identitat.
Per als lectors interessats en la música clàssica, aquesta mirada resulta especialment estimulant. El llibre subratlla la importància de la formació, de la disciplina i de l’entorn cultural en la construcció d’una artista. Rosalía no hi apareix com una figura improvisada, sinó com una creadora formada en una tradició exigent, amb professors, companys i espais d’aprenentatge que van contribuir decisivament al seu desenvolupament.
Tradició i modernitat: un diàleg constant
El llibre planteja una qüestió central en la història de la música: com dialoga la tradició amb la innovació? Rosalía ha estat objecte de intensos debats precisament per la seva manera de reinterpretar codis del flamenc i projectar-los cap a territoris híbrids. Chavarría evita caue en simplificacions i aborda aquestes tensions des d’una perspectiva cultural rica i matisada.
En aquest sentit, l’obra connecta amb debats que també travessen la música clàssica actual. Molts compositors i intèrprets contemporanis busquen noves formes d’expressió sense renunciar a l’herència musical rebuda. La tensió entre fidelitat i reinvenció és, al capdavall, una constant en tota la història de la música.
Especialment suggeridor és el recorregut que planteja el llibre entre diferents influències i referents: la connexió amb Enrique Morente, l’ombra artística de Sílvia Pérez Cruz o l’impacte dels circuits alternatius barcelonins apareixen com a peces d’un ecosistema creatiu molt concret.
Una lectura suggeridora per a melòmans curiosos
Tot i moure’s fora dels circuits habituals de la música clàssica, Rosalía, por ahí por Barcelona ofereix moltes lectures interessants per al públic melòman. Parla de pedagogia musical, d’identitat artística, de risc creatiu i de la importància dels ecosistemes culturals en la formació dels músics.
En temps en què les etiquetes estilístiques semblen cada vegada més difuses, el llibre de Maricel Chavarría convida a escoltar amb menys prejudicis i més curiositat. I potser aquesta sigui una de les lliçons més valuoses tant per a la música clàssica com per a qualsevol altra expressió artística: entendre que les grans transformacions neixen gairebé sempre del diàleg entre mons aparentment distants.
